En mitj d’una plana – de singles reclosa,
que’ls aucells hi cantan – de dia y de nit,
com en la petxina – de Venus hermosa
dorm recolzadeta – la ciutat de Vich.
5 Sembla una pastora – que, baixant á bèurer,
á la vora vora – d’un rihuet petit,
vol sota sas ombras – aturarse á sèurer,
y queda entre ovellas – adormida allí.
L’ayre que sorolla – roserets y arbossos
10 á apatonejarla – s’en baixa sovint,
y, al esterrufarne – los seus cabells rossos,
deixa vèurer fullas – de llor entremitj.
Passarells y tortras – per son cel ne rodan,
per son jas bellugan – rierons bonichs,
15 aponcellats salzers – y hervetas que’l brodan
tintant ab sa espurna – d’archs de Sant Martí.
Pobles y masias – y vergers li dihuen
que n’es de Montanya – la flor mes gentil,
y rius y fontanas – que hi jugan y rihuen,
20 ab son bla murmuri – li tornan á dir.
Mes com si l’hermosa – n’estiguès malalta,
ni menys se’ls escolta – des son jas florit,
ab lo cotso en terra, – y ab la ma á la galta,
n’está endormiscada – vespre y dematí.
25 Sols que devegadas – l’amor la deixonda,
y ensenyant llavoras – son ullet joliu,
canta aixis pels boscos – d’aqueixa vall fonda,
pels bordons d’una arpa – fent lliscar los dits:
7
“Culliu flors, minyonas, – culliu flors y menta,
30 pus sòn rosadetas – com pels mes de maig,
botons d’or, rosellas – y clavells de trenta,
que per eixos marges – n’hi badan tot l’any.
Portau á faldadas – romaní y ginesta,
que pels ayres vessan – glopadas de mel;
35 y ab vestits de verges – lo jorn de la festa
per carrers y plassas – escampaune
bè.
Y ab llorer y palmas, – vosaltres mès joves
fadrins riallosos – d’aqueixos voltants,
ab las flors que us dugan – las verges á coves,
40 á Miquel que m’ayma – guarniuli un altar.
Y en llensos de purpre – crostats d’or y joyas,
feu son nom brodarhi – entre onas de llum;
si un or mès finissim – volguesseu, mas noyas
de sas cabelleras – que’s tallen un rull.
45 Demanau per darli – las tintas al iris,
al abril las galas, – la música al cel,
a la naixent auba – garlandas de lliris,
al placévol vespre – ruixadas d’estels.
Son mantell li deixe – la volta serena
50 quan ab cent ulls vetlla – lo mon que s’adorm,
d’escambell li fassa – lo sol que’s destrena
en bressol de núvols – d’argent volador.
De gerros rotllaulo – que’l sol s’hi emmiralle,
enceneuli llantias – de nacre y marfil,
55 perqué quant, en flamas – nadant, hi devalle,
lo trono no anyore – que tè al paradís.”
Canta, y se recolza – dessota las alas
de falaguers somnis – la nina altre cop,
mentres la riera, – mirall de sas galas,
60 per la vall escampa – tant dolsa cansó.
de Jacint Verdaguer...
